Pregant sense embuts

De les misses en català, cap cant té la força del Glòria, malgrat que tots l'acavem cantant com iaies. Jo, des d'un d'aquells recessos de setmana santa del Centre Cristià dels Universitaris de Barcelona (CCU) de fa MOLT de temps, sempre he tingut la sensació de que l'hauríem de cantar amb molta més força.

Que som a missa, companys, i no pas per fer-hi una becaina. Que estem cantant una de les bases de la nostra Fe. Si realment ens ho creiem el que cantem, doncs una mica més de vidilla, que si li fotem ganes i força amb l'himne, no sé, del Barça, doncs encara més amb el Glòria!

A veure si ens entenem. El cant és aquest, segur que la música us sóna prou a la memòria:

Gloria a Déu a dalt del cel (La comencem amb sentiment, i no baixem d'aquest nivell en tot l'himne)
I a la terra, pau als homes que estima el Senyor.
Us lloem. Us beneïm. Us adorem.
Us glorifiquem.
Us donem gràcies per la vostra immensa glòria.
Senyor Deu, rei celestial, Deu Pare omnipotent.
Senyor Jesucrist, Fill unigènit.
Senyor Deu, anyell de Deu, Fill del Pare.
Vos qui lleveu el pecat del mon,
tingueu pietat de nosaltres.
Vos qui lleveu el pecat del mon,
acolliu la nostra suplica.
Vos que seieu a la dreta del Pare,
tingueu pietat de nosaltres.
Perquè Vos sou l'únic Sant,(Aquí ja ens hem de desmelenar. És el moment de, metafòricament, agitar les banderes!)
Vos l'únic Senyor, Vos l'únic Altissim, Jesucrist.
Amb l'Esperit Sant, en la glòria de Deu Pare. (Tornem al "simple" sentiment)
Amen.(Aquí s'agraïria un bon DO de pit)

Òbviament, no estic demanant que portem ni les banderes del Barça a missa, ni que siguin dels colors de l'Estat Vaticà. Només apel·lo al sentiment, demano que obrim el cor a la meravella que, tot i que no ens ho sembli, vivim cada diumenge en missa.

No diu el sacerdot sempre que la missa és una festa? doncs que s'ens noti, coll*ns!