Pregant sense embuts

De les misses en català, cap cant té la força del Glòria, malgrat que tots l'acavem cantant com iaies. Jo, des d'un d'aquells recessos de setmana santa del Centre Cristià dels Universitaris de Barcelona (CCU) de fa MOLT de temps, sempre he tingut la sensació de que l'hauríem de cantar amb molta més força.

Que som a missa, companys, i no pas per fer-hi una becaina. Que estem cantant una de les bases de la nostra Fe. Si realment ens ho creiem el que cantem, doncs una mica més de vidilla, que si li fotem ganes i força amb l'himne, no sé, del Barça, doncs encara més amb el Glòria!

A veure si ens entenem. El cant és aquest, segur que la música us sóna prou a la memòria:

Gloria a Déu a dalt del cel (La comencem amb sentiment, i no baixem d'aquest nivell en tot l'himne)
I a la terra, pau als homes que estima el Senyor.
Us lloem. Us beneïm. Us adorem.
Us glorifiquem.
Us donem gràcies per la vostra immensa glòria.
Senyor Deu, rei celestial, Deu Pare omnipotent.
Senyor Jesucrist, Fill unigènit.
Senyor Deu, anyell de Deu, Fill del Pare.
Vos qui lleveu el pecat del mon,
tingueu pietat de nosaltres.
Vos qui lleveu el pecat del mon,
acolliu la nostra suplica.
Vos que seieu a la dreta del Pare,
tingueu pietat de nosaltres.
Perquè Vos sou l'únic Sant,(Aquí ja ens hem de desmelenar. És el moment de, metafòricament, agitar les banderes!)
Vos l'únic Senyor, Vos l'únic Altissim, Jesucrist.
Amb l'Esperit Sant, en la glòria de Deu Pare. (Tornem al "simple" sentiment)
Amen.(Aquí s'agraïria un bon DO de pit)

Òbviament, no estic demanant que portem ni les banderes del Barça a missa, ni que siguin dels colors de l'Estat Vaticà. Només apel·lo al sentiment, demano que obrim el cor a la meravella que, tot i que no ens ho sembli, vivim cada diumenge en missa.

No diu el sacerdot sempre que la missa és una festa? doncs que s'ens noti, coll*ns!

Fa un temps que vaig arrivar a una conclussió que m'ha canviat la vida a millor i per sempre i que, amb una mica de sort, pot fer el mateix amb vosaltres.

Sabeu tot allò que us han explicat sempre de Deu (Pare, Fill i Esperit Sant), els apòstols, Jesucrist i tot plegat? doncs resulta que és veritat. Sí, de debó, Els Pastorets, La Passió d'Olesa (i la de Cervera) i tota la cantarelaj. doncs va passar de veritat.

Vale, d'acord, és com una mena de "joc del telèfon" de proporcions. bíbliques on tenim barrejat tot lo realment històric amb una munió de tradicions i al•legories. Ara bé, la essència, alló de que Jesús nasqué i morí i ressucità, que era (i és) fill de Deu Pare, és cert. I encara més, que Deu ens estima i mai ens deixarà d'estimar per moltes gamberrades que fem (qui tingui fills ja es pot fer una mica a la idea del perqué).

Sé que tot plegat us ho han fet memoritzar a la majoria, però un cop te n'adones dins teu que és cert i fins a quin punt ho és, senzillament, és l'*stia (metafòricament i, de fet, textualment parlant).

I això és el que vull compartir des d'aquest blog. La joia amb que Déu nostre Senyor em va regalar mitjançant la Santa Mare Església, més concretament dintre de la Renovació Carismàtica Catòlica (anant-hi de la mà de la meva dona), explicat però en les meves paraules que, per sort o per desgràcia, brollen tal com raja.